CONTRADICCIONES DEL TIEMPO

L'estudi de pintura de Joan Soler Rebassa és un tauler de dominó, amb les peces col·locades boca avall, a l'espera de la jugada definitiva. Els quadres sense acabar es recolzen en la paret, ocults en les seves formes, retrets en el seu silenci. En realitat, no es tracta d'un vell càstig d'escola, sinó d'un mètode eficaç per a crear sense presses i obtenir avantatges d'una demora que no és oblit.

Amb aquesta exposició, la pintura de Joan Soler es dona la volta completament i, després del repòs inclinat en els murs d'aquella golfa de Sóller, arriba el final del procés. D'un cop, tota la filera de fitxes de dominó deixa de ser negra, per a ensenyar-nos el secret dels seus números.
Els quadres continuen creixent, fins i tot després que l'autor decideix posar punt a la seva obra. I en aquesta evolució interminable, existeix una característica que es manté sempre : la dualitat. En un període anterior, la seva pintura era el resultat de la superposició de dos plans. L'artista plantejava el misteri del que romania semioculto, despuntant molt suaument entre la sorra quieta de la superfície. Però ara ha transcendit aquesta etapa de “ dunes “ i, sense abandonar el seu fil, situa l'enfrontament dels contraris en un mateix pla.

Quan dos oposats es reconeixen, un d'ells sol canviar de vorera per a evitar la trobada. És un gest repetit infinitament en la història i en la vida quotidiana. Els irreconciliables surten per portes separades i pugen per escales distintes. No vagi a ser que un lleuger frec provoqui l'espurna i cremin els esperits.
Joan Soler integra ovelles i llops en un mateix ramat, superant el desacord històric. En la seva pintura estableix veïnatges que poden resultar estranyes a primera vista, però d'aquí neix l'energia que enforteix aquests quadres sempre creixents.

Sorgeixen relacions insòlites entre els elements freds i els materials càlids, l'alumini i el plàstic contra els pigments i la sorra. La geometria racional es troba amb el gest, amb les senderes de la intuïció, que també són inescrutables.

A vegades, el cor tira les andròmines al capdavant i el cap reacciona amb una punxada directa en el cor. Però també succeeix el contrari de la tempestat.
El prefabricat mostra les seves dents de ferro a les formes sensuals del Mediterrani. Els colors artificials concorren amb els cromatismes clarament naturals. I en aquests quadres apareixen esbossos d'éssers estranys, naturaleses inventades de perfils deliberadament vagues. Molt remots o molt futuristes, són referències al que es va anar o, potser, al que està per venir.

Sol ocórrer també que la disposició dels elements en el quadre il·lumina espais que bé podrien tenir una altra dimensió. De la pintura a l'arquitectura – sense canviar de vorera – desembocant en una nova ambigüitat.
Antonio Saura parlava de la “poètica de les relacions insòlites”, que resulta bàsica per a arribar a l'essència de les coses. Ell busca com un àvid saurí : “ Aconseguir l'harmonia de l'inharmònic, el contrapunt en el fluid, la duresa al costat de la blanor i el fragment en el conjunt, és tasca de la veritable pintura “.
Joan Soler comparteix aquesta mateixa òrbita, aproximant el dispar fins a formar un concepte superior. Els oposats s'integren i neixen realitats que concorren en un sol cos.

És la mateixa voluntat de síntesi que va demostrar Le Corbusier, obstinat com estava a reconciliar “ la màquina amb la naturalesa, l'home modern amb els principis fonamentals, extrets de la tradició “, segons matisava un dels seus seguidors.
La tecnologia rep l'alè “ new age “ de la tradició; des d'aquest segle, les màquines poden emmalaltir amb la plaga del virus informàtic. Llavors, tal com estan les coses, perquè no concebre en un mateix quadre el “estómac” d'un xip amb símbols màgics ? És la “ poètica de les relacions contradictòries “ de Saura, i també el continu acte d'avinença de Le Corbusier, la conjunció deliberada.

L'arquitecte suís va morir submergint-se en la mar, a la Costa Blava, aquesta mar on s'allotja la història i el record lluminós del trànsit de civilitzacions. En el cas del pintor mallorquí, el Mediterrani desperta la vida en la superfície del llenç.

Elegants i càlids, rígids i sensuals, els seus quadres posseeixen el valor afegit de tot el que neix a Sóller. La màgia es llisca des del cim del Teix, arribant sempre a la nit. Ja ho va dir Robert Graves : “ El ferro d'aquesta muntanya em renova les neurones del cervell i em magnetiza positivament. En el món hi ha diversos llocs com aquest. És un cercle de muntanyes plenes de ferro, un cercle magnètic que obliga a crear. Els que no són creadors acaben tornant-se bojos “. Però en Joan Soler, el seny està garantit, a través de la seva pintura, a través de les seves peces de dominó.