LA VISERA DE CHARDIN

Al final de la seva vida, Paul Cézanne en el seu desterrament voluntari en Aix en Provence, il·luminat per la llum meridional que li va veure néixer, es proposava reconstruir a Poussin a través de la naturalesa, i, segons li confessava a Emile Bernard en 1904, la seva fórmula consistia a veure la naturalesa “ a través del cilindre, de l'esfera, del con, tot això situat en perspectiva, és a dir que cada costat d'un objecte, d'un pla, es dirigeixi cap a un punt central. Les línies paral·leles en l'horitzó donen l'extensió, és a dir una secció de la naturalesa o si el prefereix de l'Espectacle que el Pater omnipotents, oeterna Deus, desplega davant els nostres ulls. Les línies perpendiculars a aquest horitzó donen la profunditat “.
Em sembla pertinent convocar a Cézanne i recuperar la seva cèlebre fórmula a proposito de comentar l'última sèrie d'obres d'un altre pintor meridional, el mallorquí Joan Soler, en la qual se'ns mostra irremeiablement compromès amb la cerca cezaniana.
Extensió i profunditat són dues dimensions reals de l'espai il·lusori del quadre que Soler tracta d'activar, de dotar d'una aparença virtual. Com en Cézanne, el cilindre, l'esfera, el con, la geometria, en definitiva, garanteixen el llenguatge apriorístic de penetració en la incògnita i fugaç aparença de la naturalesa i de la pintura mateixa.
El paral·lelisme de la cerca de Soler amb la de Cézanne no queda només en la confiança en els volums sòlids i en la geometria com a garantia de l'ordre. Existeix a més una clara sintonia en la utilització de la llum i el color com a elements reveladors de la profunditat, de l'espai interior del quadre.
Cézanne, concloïa la recepta epistolar a Bernard dient: “ La naturalesa per a nosaltres homes apareix més en profunditat que en superfície, d'aquí la necessitat d'introduir en les nostres vibracions de llum, representades pels vermells i grocs, una suma suficient de blavosos perquè es noti l'aire “.
Com Cézanne i al costat dels grans artistes que al llarg del present segle han desenvolupat fins a les últimes conseqüències els ensenyaments del pintor provençal, la idea de solidesa, de l'ordre, ha presidit les conquestes de Soler en el territori de la pintura.
El quadre concebut com un espai possible per a interpretar l'ordre a través de formes sòlides, a partir d'arquitectures configuradotas d'espais en extensió i profunditat. Clares missions per a qui, com Soler, comparteix la seva experiència plàstica amb una irrenunciable vocació d'arquitecte. Inevitablement l'ofici de pintar i el d'edificar es confonen en el seu treball i s'enriqueixen mútuament.
En realitat, Soler ordena l'espai caòtic del quadre seguint una lògica arquitectònica. Un traçat precís edifica l'espai en profunditat i extensió.
Aquesta manera d'actuar rememora als grans hereus de la tradició cezaniana com Mondrian, i els components de Stilj, i en el que les experiències d'aquests van suposar per a crear un espai únic per a la pintura i l'arquitectura, travades per una relació harmoniosa, gairebé clàssica.
La raó geomètrica, de nou, s'imposa com la garantia d'ordre; la proporció de les parts amb el tot, resol la dramàtica fragmentació de la realitat i facilita un nou ordre enfront de l'obstinada fugacitat del real.
Paisatges euclidians, harmònics, es componen de la rítmica repetició de formes, que tanquen al seu torn fragmentaris universos cromàtics i lumínics que sorgeixen misteriosament com a concordes musicals que s'esvaeixen en l'aire. L'arquitectura espacial de barres paral·leles i perpendiculars retalla la superfície del quadre com l'antiga retícula, creant nínxols on es diposita la matèria pictòrica i on es genera la seva particular acció química.
Arribats a aquest punt, la pintura, aquesta mixtura entre llum i color, s'esvaeix dramàticament, materialment es converteix en fum, quedant la forma essencial dissolta en el fons, com un espectre amb presència irreal, en una simple petjada.
La pintura li permet a l'arquitecte que és Soler idear espais possibles i impossibles, tòpics o utòpics, fer derivacions espacials fins a l'infinit, i obrir una finestra a l'espai insondable de la memòria.
Finalment, pintar el fum o pintar amb fum, aquesta matèria volàtil que serpenteja en l'aire, va ser una de les distraccions preferides del pintor francès Chardin, un dels mestres antics admirats per Cézanne, qui va descobrir en col·locar-se una visera sobre els ulls que “ es veuen millor els valors “, la pols es posa en els objectes i el fum es retalla en una atmosfera clara.

A la llum de les seves últimes obres, Soler s'ha col·locat sobre els ulls la visera de Chardin i observa el quadre com una realitat transparent on s'arremolina el fum com la memòria o la petjada de l'apassionat foc etern de la pintura.