O puestos JUNTOS.

Tres cites són suficients per a accedir a l'obra de Joan Soler, i amb ella reconèixer que entre els oposats caben tota una sèrie de gammes intermèdies, d'actituds, de zones teòricament inexistents. Zones en les quals el dubte s'apropia del temps i de l'espai, terrenys en els quals la raó i la desraó conviuen en harmoniosa existència.
La primera cita l'aporta Antonio Saura quan parla de “la poètica de les relacions insòlites” i afirmar que “… aconseguir l'harmonia de l'inharmònic, el contrapunt en el fluid, la duresa al costat de la blanor i el fragment en el conjunt és tasca de la veritable pintura “.
André Bretó localitza aquest espai en el lloc on els pols oposats s'atreuen i creen una atmosfera misteriosa i inquietant quan sentència que “ Tot indueix a creure que en l'esperit humà existeix un cert punt des del qual la vida i la mort, el real i l'imaginari, el comunicable i l'incomunicable, l'alt i el baix, deixen de ser vists com a oposats”.
Tot això presa aquí sentit si li sumem la voluntat de síntesi que també perseguia Le Corbusier en la seva obstinació de reconciliar “ la màquina amb la naturalesa i a l'home modern amb els principis fonamentals extrets de la tradició”.És, al cap i a l'últim, en el fet de “ ser mecànic en un jardí botànic “ on es troba la parcel·la apropiada on sembrar el que hi ha “entre el sol i el meu cor”. És aquesta zona en la qual lluiten la raó i l'instint, allí on aquesta confrontació adquireix un sentit real i vàlid, és on el dubte ha perdut el seu tron i només cap solució en la sàvia acceptació que suposa la convivència. És aquí on reina l'ambigüitat que neix de la relació haguda entre l'instint i la raó, entre el gest i l'acte mesurat, entre l'eficaç i el profitós contra l'inútil i improductiu.
Tots i cadascun dels elements que apareixen reflecteixen el desig de sospesar les íntimes estructures del comportament humà. D'aquí ve que hàgim de canalitzar i delimitar entre els laberints mentals el purament físic i reconciliar així les postures.
La realitat estructurada, que aquí es representa amb la constant al·lusió a la compartimentació espacial i enigmàtiques reinterpretacions del Suprematisme o de les abstraccions de Piet Mondrian o de Théo Van Doesburg, conviuen pacíficament amb l'arbitrarietat del gest i de l'accident matèric, en definitiva amb l'instint. Aquí és on Soler Rebassa atina amb encert quan atorga a tots els factors que conformen al “ ésser humà “, la justa i proporcionada mesura.